Com gestionar les vacances després d’una separació: guia legal per a pares divorciats

Les vacances haurien de ser sinònim de descans i tranquil·litat, però per a moltes parelles en procés de separació o divorci, acaben essnt font de conflicte. La gestió del temps amb els fills durant l’estiu és un dels temes més delicats en el dret de família. Què cal fer si encara no hi ha sentència? Com podem evitar disputes innecessàries?

Quan la separació arriba abans de l’estiu

Si la crisi matrimonial esclata just abans de les vacances i encara no existeix una resolució judicial ni un conveni regulador, tots dos progenitors tenen el mateix dret a gaudir del temps amb els seus fills. En aquests casos, el més recomanable és arribar a un acord provisional que permeti organitzar l’estiu de manera equitativa i pacífica.

El risc de la sostracció internacional de menors

Malauradament, no sempre s’aconsegueix aquest acord. Hi ha situacions en què un dels progenitors aprofita les vacances per viatjar amb els fills a l’estranger i no tornar. Això pot derivar en casos de sostracció internacional de menors, especialment preocupants quan els nostres jutjats estan tancats durant l’estiu.

Durant el mes d’agost els jutjats de primera instància a Espanya estan inactius, cosa que significa que qualsevol acció legal no podrà iniciar-se fins al setembre i la vista podrà demorar-se uns 3 o 4 mesos. En aquest temps, els menors poden estar escolaritzats i integrats en un altre país, fet que complica encara més el seu retorn. En molts casos, el jutge opta per mantenir els nens en el nou entorn per evitar un segon canvi brusc.

Quines opcions legals existeixen?

Si un progenitor comunica que s’emportarà els fills a l’estranger, l’altre pot sol·licitar mesures cautelars, com el tancament de fronteres. Tot i això, aquest procés és complex i lent, especialment en assumptes internacionals. A més, alguns advocats recomanen no informar del viatge fins que el progenitor ja estigui al destí, cosa que dificulta encara més la intervenció judicial.

Conflictes quotidians: intercanvis i visites

Més enllà dels casos extrems, també hi ha conflictes més quotidians però igualment estressants: Quan es recullen els nens? Què passa si no es compleix el règim de visites? Es pot trucar a la policia?

Fa uns anys, els Mossos d’Esquadra o la Policia Nacional intervenien per garantir el compliment del règim de visites. Avui dia, aquesta pràctica ha deixat de considerar-se delicte, cosa que limita les solucions immediates. Si un progenitor incompleix l’acord, l’altre pot quedar-se sense veure els seus fills durant tot l’estiu, i només podrà denunciar-ho al setembre, quan el dany ja està fet.

La importància d’anticipar-se

La clau és anticipar-se. Si la separació es produeix a l’estiu, el més sensat —si la relació ho permet— és arribar a un acord provisional que cobreixi el període vacacional. Al setembre, es pot formalitzar un conveni regulador que organitzi millor el repartiment del temps amb els fills i eviti conflictes futurs. Si no és possible l’acord, caldrà iniciar el procediment judicial després de les vacances.

Conclusions: prevenir és protegir

En dret de família, cada cas és únic. No hi ha solucions universals, però sí eines per prevenir conflictes. Un bon conveni regulador ha de definir clarament el règim de vacances i altres qüestions clau. Així s’eviten sorpreses desagradables i es protegeix el benestar dels menors.

GUARDA COMPARTIDA PER A UNA MENOR QUE ENCARA NO TÉ ELS DOS ANYS

Fa uns dies va ser un dia d’aquells en què les bones notícies fan que compensi aquesta professió.

Quan després d’un procés complex el jutge et dona la raó en tot i informes al client, ¡¡¡No té preu!!!

Parella amb una nena de menys de dos anys que es separa i la mare impedeix tota relació entre pare i filla durant més d’1 mes.

La mare alega lactància com a impediment per a la guarda i custòdia compartida i també per a les pernoctes amb el pare i sol·licita un règim de visites molt reduït (sense visites Inter setmanals ni pernoctes els caps de setmana) i una pensió d’aliments absolutament desmesurada.

El Ministeri Fiscal informa a favor de la custòdia compartida

I la juzguessa dicta una magnífica sentència, perfectament motivada, acordant la custòdia compartida des d’ara.

La sentència recorda que, al decidir sobre les responsabilitats parentals dels progenitors, ha d’atendre de manera prioritària a l’interès del menor i es remet a la jurisprudència del Tribunal Suprem, citant, entre d’altres, la sentència del Tribunal Suprem del 29 de novembre de 2023:

“La doctrina de esta sala es clara y reiterada sobre los criterios que se deben tener en cuenta para adoptar el régimen de guarda y custodia compartida, especialmente a partir de la sentencia 257/2013, de 29 de abril, siempre en interés y beneficio de los hijos menores, no como una medida excepcional, sino como lo más normal, porque permite que sea efectivo el derecho que los hijos tienen a mantener dicha relación con ambos progenitores. Pero lo anterior no significa que la Sala no haya declarado en ocasiones la procedencia de una custodia monoparental, siempre en interés del menor, en especial cuando no existe un proyecto claro de cómo se va a desarrollar la custodia compartida, más allá de un simple reparto de tiempos (propio de una guarda monoparental) o cuando existan otras razones que así lo aconsejen”.

També cita la STS 5273/2023, de 27 de novembre: “En efecto, esta sala se ha pronunciado con reiteración en el sentido de que el régimen de custodia compartida constituye manifestación del interés superior del menor (Sentencias 386/2014 de 2 de julio; 393/17, de 21 de junio; 311/2020, de 16 de junio; 559/2020, de 26 de octubre; 175/2021, de 29 de marzo y 404/2022, de 18 de mayo, entre otras), en tanto en cuanto: 1) fomenta la integración del niño con ambos padres, evitando desequilibrios en los tiempos de presencia; 2) se evita el sentimiento de pérdida; 3) no se cuestiona la idoneidad de los progenitores; 4) se estimula la cooperación de los padres, en beneficio de los menores (sentencias 433/2016, de 27 de junio; 526/2016, de 12 de septiembre; 545/2016, de 16 de septiembre; 413/2017, de 27 de junio; 442/2017, de 13 de julio; 654/2018, de 30 de noviembre; 175/2021, de 29 de marzo; 870/2021, de 20 de diciembre; 238/2022, de 28 de marzo y 404/2022, de 18 de mayo entre otras)”.

Afegint: “También, hemos señalado que las diferencias entre los progenitores, que hacen inviable un régimen de custodia compartida, exigen que exista prueba de que dichos enfrentamientos afecten de modo relevante a los hijos menores de edad causándoles un perjuicio (sentencias 433/2016, de 27 de junio”.

En l’àmbit de la nostra Audiència Provincial, cita, entre altres, la SAP Barcelona, Secció 18ª de 21 de juny de 2024: “Para determinar la modalidad de guarda el art. 233-8-3 CCC erige en criterio prioritario la satisfacción del interés del menor, en coherencia con lo dispuesto en los art. 211-6 del mismo cuerpo legal, art. 5 LDOIA, art. 3 CNUDI y 2.1 LOPM. La autoridad judicial debe regular la organización familiar que mejor se adapte y ajuste el interés del menor, que debe analizarse en cada caso concreto. El art. 233-11 CCC proporciona una serie de criterios que deben ponderarse conjuntamente para determinar la modalidad de guarda más adecuada en cada caso. Debe tenerse en cuenta las propuestas del plan de parentalidad y el resto de los criterios establecidos en el art. 233-11 CCC, que son los siguientes: La vinculación afectiva entre los hijos y cada uno de los progenitores y también las relaciones con otras personas que conviven en los hogares respectivos. La aptitud de los progenitores para garantizar el bienestar de los hijos y la posibilidad de procurarles un entorno adecuado de acuerdo con su edad. La capacidad parental es el primer parámetro que debe ser objeto de valoración. Es un criterio decisivo para decidir el modelo de guarda. La actitud de cada uno de los progenitores para cooperar con el otro a fin de asegurar la máxima estabilidad a los hijos, especialmente para garantizar adecuadamente las relaciones de éstos con los dos progenitores”. Se refiere a la disposición de cada progenitor a facilitar la relación de los hijos con el otro progenitor que implica dar satisfacción al derecho del menor a relacionarse con los dos progenitores. Para que pueda funcionar un sistema de guarda compartida es imprescindible que los padres compartan la preservación de los menores del conflicto, que tengan abiertas las vías de diálogo, que sean respetuosos con el otro progenitor, que sepan renunciar responsablemente a sus expectativas, que sean flexibles con las del otro padre o madre y con las de los hijos, que respeten los ámbitos propios del menor necesitados de autonomía para alcanzar el pleno desarrollo de su personalidad. El tiempo que cada uno de los progenitores había dedicado a la atención de los hijos antes de la ruptura y las tareas que efectivamente ejercía para procurarles alimentos. Este criterio de continuidad que se considera preventivo deriva de la consideración de que los cambios son generalmente fuente de estrés. El interés del menor exige que la medida que se adopte ocasione al niño el menor perjuicio y que los cambios le afecten lo mínimo posible. Para preservar la estabilidad tiene una importancia fundamental el sistema de vida, la organización familiar y, en definitiva, la dinámica familiar llevada a cabo hasta el momento en que se platea la petición sea ésta la anterior a la ruptura o la posterior a dicha ruptura inmediata a la iniciación del procedimiento. La opinión expresada por los hijos. Los acuerdos en prevención de ruptura o adoptados fuera de convenio antes de iniciarse el procedimiento. La situación de los domicilios de los progenitores y los horarios y las actividades de los hijos y de los progenitores”

No dubto que l’adversa presentarà recurs d’apel·lació però,  aquesta serà una altra història!

És una consulta habitual i la resposta és contundent. No.

La majoria d’edat del fill en comú no implica cap canvi respecte a la pensió d’aliments. Excepte si el progenitor custodi hi està d’acord.

Mentre el fill en comú continuï residint amb un dels progenitors i sigui econòmicament depenent, la pensió d’aliments s’haurà de seguir pagant.

Cal tenir present que, en el moment de fixar la quantia de la pensió d’aliments, es tenen en compte determinades despeses, com ara la part proporcional de les despeses d’habitatge (lloguer, subministraments, telèfon, higiene, internet…) i aquestes despeses continuen sent assumides pel progenitor amb qui resideix el fill en comú, encara que aquest sigui major d’edat.

I tot i que és cert que hi ha determinades partides que podrien ser abonades directament al fill (com roba, calçat) o fins i tot una part important del menjar, ja que sovint mengen fora de casa, i que molts progenitors no custodis preferirien donar els diners de la pensió directament al fill, cal anar amb molta cura perquè la jurisprudència és clara en aquest aspecte: si el progenitor custodi no hi està d’acord, i el progenitor no custodi decideix donar els diners directament al fill, el jutge ho considerarà com un regal (una mera liberalitat) que el progenitor ha decidit fer al fill, i continuarà estant obligat a pagar la pensió a l’altre progenitor. Aquest podrà presentar la corresponent demanda d’execució de sentència, amb el consegüent embargament de saldos, nòmina… així com el pagament d’interessos i costes.

Per aquest motiu, abans de decidir fer el pas, contacta amb nosaltres i t’ajudarem a trobar la millor solució.

Cada cas és diferent i depèn de les circumstàncies concretes que el jutjat consideri si està inclosa o no en la pensió d’aliments.

El primer que cal tenir en compte és l’acord entre les parts. Si el dubte sorgeix després de la separació o divorci, quan ja hi ha una sentència, caldrà veure si es va assolir un acord en aquest sentit i sobre el cost assumit de forma ordinària com a despesa de formació o, fins i tot, si durant els tràmits de separació o divorci es van assolir acords previs en previsió de la ruptura. En qualsevol cas, si existeix un acord previ entre les parts, aquest acord és determinant. Un altre punt que cal considerar és el nivell econòmic familiar abans i després de la ruptura. (Sentència del Tribunal Suprem de 14 d’octubre de 2014: “la condició de despesa extraordinària depèn, d’una banda, que els progenitors hi haguessin estat d’acord durant el matrimoni i, de l’altra, que el nivell econòmic que tenien continués després de la ruptura”).

Els estudis superiors són formació i, per tant, es consideren una despesa ordinària (article 237-1 del Codi Civil de Catalunya). El dubte sorgeix quan aquests estudis superiors es duen a terme en una universitat privada. En aquest cas, cal diferenciar entre el supòsit en què el cost de la universitat és similar a les despeses de escolaritat que es van tenir en compte en fixar la pensió d’aliments (en tal cas es considera una despesa ordinària inclosa en la pensió) o si, per contra, és una despesa que excedeix el que era previsible. És en aquest últim cas, quan l’import de la universitat privada excedeix la despesa ordinària de formació i, per la capacitat econòmica dels progenitors, no era una despesa previsible, es considera una despesa extraordinària i, en conseqüència, no inclosa en la pensió d’aliments ordinària.

En aquest sentit tenim l’Auto dictat per la Secció 18a de l’Audiència Provincial de Barcelona en data 31 de maig de 2023 (Rec. 1002/2022), que assenyala que el cost d’una universitat privada es qualifica com a ordinari quan, atès el nivell de vida dels progenitors derivat de la sentència dictada després de la ruptura entre els progenitors, pot considerar-se una despesa de formació ordinària, ja que podia ser previsible que els estudis es realitzarien en una universitat privada. Però, si estudiar en una universitat privada, amb el sobrecost que comporta, supera les despeses que es podrien considerar normals o habituals per al nivell de vida familiar, tindran caràcter extraordinari. (Sentència dictada per la Secció 18a de l’Audiència Provincial de Barcelona, en data 6 de novembre de 2017).

El preu de la matrícula universitària no hauria de considerar-se una despesa extraordinària si es troba dins els paràmetres normals d’una matrícula universitària. A sensu contrari, la matrícula es considera despesa extraordinària si excedeix aquests paràmetres (Sentència dictada per la Secció 18a de l’Audiència Provincial de Barcelona, en data 11 de maig de 2010).

En conclusió, les despeses de matrícula de la universitat seran ordinàries si pel nivell de vida dels progenitors reflectit en la resolució judicial d’origen podia ser previsible que els estudis es realitzarien en una universitat privada, però seran extraordinàries si superen el que es podria considerar normal o habitual per al nivell de vida d’aquesta família en concret.

De totes maneres, com dèiem al principi, cada cas és diferent i les circumstàncies de cada situació condicionen que prosperi la pretensió que es consideri despesa ordinària (inclosa en la pensió d’aliments) o despesa extraordinària (a pagar a parts iguals, o en la proporció que correspongui). Per exemple:

1. El supòsit de universitat a l’estranger. La Secció 18a de l’Audiència Provincial de Barcelona, en Auto de 26 de setembre de 2018, va assenyalar que el cost universitari en una universitat privada a l’estranger era una despesa extraordinària en suposar duplicar la despesa formativa prèvia.
2. L’Auto dictat per la Secció 18a de l’Audiència Provincial de Barcelona, en data 29 de novembre de 2016, citant la Sentència del Tribunal Suprem de 26 d’octubre de 2011, va considerar el cost d’una universitat privada com a ordinari quan, atès el nivell de vida dels progenitors reflectit en la sentència de divorci, podia considerar-se una despesa de formació ordinària, ja que podia ser previsible que els estudis es realitzarien en una universitat privada. D’això se’n desprèn que, si durant la convivència els progenitors havien acordat que determinades despeses formaven part de la formació integral dels fills, sempre que es mantingui el nivell econòmic que existia abans de la separació/divorci, les despeses acordades haurien de considerar-se ordinàries.

Un altre tema és determinar si la despesa de universitat privada és una despesa extraordinària necessària (i, per tant, a abonar per ambdós progenitors sense necessitat d’acord previ) o no es considera necessària i, per tant, precisa d’acord previ perquè neixi l’obligació d’assumir la meitat o el percentatge que correspongui.

En aquest sentit, tenim l’Auto dictat per la Secció 18a de l’Audiència Provincial de Barcelona, en data 26 d’octubre de 2018, en què es va assenyalar que la formació universitària del fill comú havia de considerar-se dins d’una normalitat i, subratllant que no va obtenir la nota de tall per accedir a la universitat pública, que el nivell de la família permetia considerar adequat que el fill acudís a una universitat privada, i que els mateixos pares van preveure estudis universitaris en el conveni notarial o en la sentència dictada per la Secció 18a de l’Audiència Provincial de Barcelona, en data 6 de juny de 2019, en la qual es va assenyalar que podia resultar imprevisible que, estant d’acord ambdós pares amb la universitat pública, finalment, per impossibilitat d’accés, fos necessari optar per una universitat privada. També s’inclou el supòsit recollit per la Secció 18a de l’Audiència Provincial de Barcelona (Auto de 26 de setembre de 2018), que va considerar que el cas de universitat privada era necessari i no requeria acord previ quan el pare ho va acceptar i havia pagat un curs anterior.

En aquests casos, no es pot condicionar la reclamació de la despesa al consentiment de l’altre progenitor sobre si era o no despesa extraordinària o ordinària, sinó que l’assumpte haurà de solucionar-se complementant la necessitat de la despesa, així com el contingut de la resolució a executar pel que fa a que els estudis universitaris són continuïtat raonable del cost i abast dels estudis primaris i secundaris, donat el nivell de la família.

Si et trobes en un d’aquests casos, abans de decidir fer el pas, contacta amb nosaltres i t’ajudarem a trobar la millor solució per a tu.

Quan un ex, que ja li he dit que no vull tenir mes contactes amb ell, segueix trucant-nos, enviant-nos missatges per les xarxes socials, que me’l trobo pel carrer i llocs que freqüento inclús molts dies esta a la meva parada d’autobús, que crec que m’està vigilant  i controlat, el puc denunciar?

El delicte d’assetjament que esta previst i penat en el article 172 ter del Codi Penal  protegeix el be jurídic de la SEGURETAT, això es el dret a l’assossec i a la tranquil·litat personal, tot i que els únics actes que seran constitutius del delicte d’assetjament seran aquells que limitin la llibertat de fer de la víctima, sense que el simple sentiment de por o molèstia sigui castigat.

Assetjament significa “ perseguir, sense donar treva ni descans a una persona”, o “ premiar de manera insistent algú amb molèsties o requeriments “.  La llei diu que en tot cas aquest assetjament s’ha de fer d’una manera INSISTENT I REITARAT I SENSE ESTAR LLEGITIMAMENT AUTORITZAT, i  que aquest PRODUEIXI UNA GREU ALTERACIÓ DE LA VIDA QUOTIDIANA DE LA VICTIMA, per tant s’ha de complir un patró en la conducta, descartant els actes aïllats. La conducta ha de ser una estratègia planificada, sistemàtica de persecució, amb una certa prolongació en el temps, que s’apreciï una voluntat de persistència en les accions intrusives.

Quan una persona ens persegueix, molesta, vigila, o busca la proximitat física, estableix contacte o ho intenta a través de qualsevol mitjà de comunicació o per mitja de terceres persones, quan fa ús indegut de les dades personals, adquireix productes o mercaderies, contractar serveis o fer que terceres persones es posin en contacte, atemptar contra la llibertat, contra el patrimoni o contra la llibertat o patrimoni d’una altra persona pròxima, parlem que aquestes actuacions serien constitutives d’un delicte d’assetjament, quan son prou significatives i no simples molèsties.  Que causin directament una limitació prou important en la llibertat de fer,  o d’obrar, i que aquesta s’hagi produït realment.

Hi ha d’haver un abans i un despès dels actes d’assetjament. Que la gravetat de la situació, faci que la víctima hagi de fer canvis molt importants en algun aspecte de la seva vida que també siguin importants.

I aquesta afectació greu a la vida quotidiana s’ha d’emmarcar dins de unes condicions de normalitat, que suposarien per tota persona una obligació de modificar els seus hàbits o canvis, es a dir que aquests actes d’assetjament facin  d’una manera evident aquesta alteració de la vida quotidiana de qualsevol, i no compliria aquest requisit si per la excessiva susceptibilitat de la víctima es produís aquest resultat de afectació greu a la vida quotidiana.

Així per acreditar l’assetjament, s’ha de comptar amb proves suficients i extensa, per això es important abans de interposar una denúncia o defensar-se d’una denuncia d’aquest tipus comptar amb l’assessorament d’una advocat penalista.