Com gestionar les vacances després d’una separació: guia legal per a pares divorciats

Les vacances haurien de ser sinònim de descans i tranquil·litat, però per a moltes parelles en procés de separació o divorci, acaben essnt font de conflicte. La gestió del temps amb els fills durant l’estiu és un dels temes més delicats en el dret de família. Què cal fer si encara no hi ha sentència? Com podem evitar disputes innecessàries?

Quan la separació arriba abans de l’estiu

Si la crisi matrimonial esclata just abans de les vacances i encara no existeix una resolució judicial ni un conveni regulador, tots dos progenitors tenen el mateix dret a gaudir del temps amb els seus fills. En aquests casos, el més recomanable és arribar a un acord provisional que permeti organitzar l’estiu de manera equitativa i pacífica.

El risc de la sostracció internacional de menors

Malauradament, no sempre s’aconsegueix aquest acord. Hi ha situacions en què un dels progenitors aprofita les vacances per viatjar amb els fills a l’estranger i no tornar. Això pot derivar en casos de sostracció internacional de menors, especialment preocupants quan els nostres jutjats estan tancats durant l’estiu.

Durant el mes d’agost els jutjats de primera instància a Espanya estan inactius, cosa que significa que qualsevol acció legal no podrà iniciar-se fins al setembre i la vista podrà demorar-se uns 3 o 4 mesos. En aquest temps, els menors poden estar escolaritzats i integrats en un altre país, fet que complica encara més el seu retorn. En molts casos, el jutge opta per mantenir els nens en el nou entorn per evitar un segon canvi brusc.

Quines opcions legals existeixen?

Si un progenitor comunica que s’emportarà els fills a l’estranger, l’altre pot sol·licitar mesures cautelars, com el tancament de fronteres. Tot i això, aquest procés és complex i lent, especialment en assumptes internacionals. A més, alguns advocats recomanen no informar del viatge fins que el progenitor ja estigui al destí, cosa que dificulta encara més la intervenció judicial.

Conflictes quotidians: intercanvis i visites

Més enllà dels casos extrems, també hi ha conflictes més quotidians però igualment estressants: Quan es recullen els nens? Què passa si no es compleix el règim de visites? Es pot trucar a la policia?

Fa uns anys, els Mossos d’Esquadra o la Policia Nacional intervenien per garantir el compliment del règim de visites. Avui dia, aquesta pràctica ha deixat de considerar-se delicte, cosa que limita les solucions immediates. Si un progenitor incompleix l’acord, l’altre pot quedar-se sense veure els seus fills durant tot l’estiu, i només podrà denunciar-ho al setembre, quan el dany ja està fet.

La importància d’anticipar-se

La clau és anticipar-se. Si la separació es produeix a l’estiu, el més sensat —si la relació ho permet— és arribar a un acord provisional que cobreixi el període vacacional. Al setembre, es pot formalitzar un conveni regulador que organitzi millor el repartiment del temps amb els fills i eviti conflictes futurs. Si no és possible l’acord, caldrà iniciar el procediment judicial després de les vacances.

Conclusions: prevenir és protegir

En dret de família, cada cas és únic. No hi ha solucions universals, però sí eines per prevenir conflictes. Un bon conveni regulador ha de definir clarament el règim de vacances i altres qüestions clau. Així s’eviten sorpreses desagradables i es protegeix el benestar dels menors.

GUARDA COMPARTIDA PER A UNA MENOR QUE ENCARA NO TÉ ELS DOS ANYS

Fa uns dies va ser un dia d’aquells en què les bones notícies fan que compensi aquesta professió.

Quan després d’un procés complex el jutge et dona la raó en tot i informes al client, ¡¡¡No té preu!!!

Parella amb una nena de menys de dos anys que es separa i la mare impedeix tota relació entre pare i filla durant més d’1 mes.

La mare alega lactància com a impediment per a la guarda i custòdia compartida i també per a les pernoctes amb el pare i sol·licita un règim de visites molt reduït (sense visites Inter setmanals ni pernoctes els caps de setmana) i una pensió d’aliments absolutament desmesurada.

El Ministeri Fiscal informa a favor de la custòdia compartida

I la juzguessa dicta una magnífica sentència, perfectament motivada, acordant la custòdia compartida des d’ara.

La sentència recorda que, al decidir sobre les responsabilitats parentals dels progenitors, ha d’atendre de manera prioritària a l’interès del menor i es remet a la jurisprudència del Tribunal Suprem, citant, entre d’altres, la sentència del Tribunal Suprem del 29 de novembre de 2023:

“La doctrina de esta sala es clara y reiterada sobre los criterios que se deben tener en cuenta para adoptar el régimen de guarda y custodia compartida, especialmente a partir de la sentencia 257/2013, de 29 de abril, siempre en interés y beneficio de los hijos menores, no como una medida excepcional, sino como lo más normal, porque permite que sea efectivo el derecho que los hijos tienen a mantener dicha relación con ambos progenitores. Pero lo anterior no significa que la Sala no haya declarado en ocasiones la procedencia de una custodia monoparental, siempre en interés del menor, en especial cuando no existe un proyecto claro de cómo se va a desarrollar la custodia compartida, más allá de un simple reparto de tiempos (propio de una guarda monoparental) o cuando existan otras razones que así lo aconsejen”.

També cita la STS 5273/2023, de 27 de novembre: “En efecto, esta sala se ha pronunciado con reiteración en el sentido de que el régimen de custodia compartida constituye manifestación del interés superior del menor (Sentencias 386/2014 de 2 de julio; 393/17, de 21 de junio; 311/2020, de 16 de junio; 559/2020, de 26 de octubre; 175/2021, de 29 de marzo y 404/2022, de 18 de mayo, entre otras), en tanto en cuanto: 1) fomenta la integración del niño con ambos padres, evitando desequilibrios en los tiempos de presencia; 2) se evita el sentimiento de pérdida; 3) no se cuestiona la idoneidad de los progenitores; 4) se estimula la cooperación de los padres, en beneficio de los menores (sentencias 433/2016, de 27 de junio; 526/2016, de 12 de septiembre; 545/2016, de 16 de septiembre; 413/2017, de 27 de junio; 442/2017, de 13 de julio; 654/2018, de 30 de noviembre; 175/2021, de 29 de marzo; 870/2021, de 20 de diciembre; 238/2022, de 28 de marzo y 404/2022, de 18 de mayo entre otras)”.

Afegint: “También, hemos señalado que las diferencias entre los progenitores, que hacen inviable un régimen de custodia compartida, exigen que exista prueba de que dichos enfrentamientos afecten de modo relevante a los hijos menores de edad causándoles un perjuicio (sentencias 433/2016, de 27 de junio”.

En l’àmbit de la nostra Audiència Provincial, cita, entre altres, la SAP Barcelona, Secció 18ª de 21 de juny de 2024: “Para determinar la modalidad de guarda el art. 233-8-3 CCC erige en criterio prioritario la satisfacción del interés del menor, en coherencia con lo dispuesto en los art. 211-6 del mismo cuerpo legal, art. 5 LDOIA, art. 3 CNUDI y 2.1 LOPM. La autoridad judicial debe regular la organización familiar que mejor se adapte y ajuste el interés del menor, que debe analizarse en cada caso concreto. El art. 233-11 CCC proporciona una serie de criterios que deben ponderarse conjuntamente para determinar la modalidad de guarda más adecuada en cada caso. Debe tenerse en cuenta las propuestas del plan de parentalidad y el resto de los criterios establecidos en el art. 233-11 CCC, que son los siguientes: La vinculación afectiva entre los hijos y cada uno de los progenitores y también las relaciones con otras personas que conviven en los hogares respectivos. La aptitud de los progenitores para garantizar el bienestar de los hijos y la posibilidad de procurarles un entorno adecuado de acuerdo con su edad. La capacidad parental es el primer parámetro que debe ser objeto de valoración. Es un criterio decisivo para decidir el modelo de guarda. La actitud de cada uno de los progenitores para cooperar con el otro a fin de asegurar la máxima estabilidad a los hijos, especialmente para garantizar adecuadamente las relaciones de éstos con los dos progenitores”. Se refiere a la disposición de cada progenitor a facilitar la relación de los hijos con el otro progenitor que implica dar satisfacción al derecho del menor a relacionarse con los dos progenitores. Para que pueda funcionar un sistema de guarda compartida es imprescindible que los padres compartan la preservación de los menores del conflicto, que tengan abiertas las vías de diálogo, que sean respetuosos con el otro progenitor, que sepan renunciar responsablemente a sus expectativas, que sean flexibles con las del otro padre o madre y con las de los hijos, que respeten los ámbitos propios del menor necesitados de autonomía para alcanzar el pleno desarrollo de su personalidad. El tiempo que cada uno de los progenitores había dedicado a la atención de los hijos antes de la ruptura y las tareas que efectivamente ejercía para procurarles alimentos. Este criterio de continuidad que se considera preventivo deriva de la consideración de que los cambios son generalmente fuente de estrés. El interés del menor exige que la medida que se adopte ocasione al niño el menor perjuicio y que los cambios le afecten lo mínimo posible. Para preservar la estabilidad tiene una importancia fundamental el sistema de vida, la organización familiar y, en definitiva, la dinámica familiar llevada a cabo hasta el momento en que se platea la petición sea ésta la anterior a la ruptura o la posterior a dicha ruptura inmediata a la iniciación del procedimiento. La opinión expresada por los hijos. Los acuerdos en prevención de ruptura o adoptados fuera de convenio antes de iniciarse el procedimiento. La situación de los domicilios de los progenitores y los horarios y las actividades de los hijos y de los progenitores”

No dubto que l’adversa presentarà recurs d’apel·lació però,  aquesta serà una altra història!