Cada cas és diferent i depèn de les circumstàncies concretes que el jutjat consideri si està inclosa o no en la pensió d’aliments.

El primer que cal tenir en compte és l’acord entre les parts. Si el dubte sorgeix després de la separació o divorci, quan ja hi ha una sentència, caldrà veure si es va assolir un acord en aquest sentit i sobre el cost assumit de forma ordinària com a despesa de formació o, fins i tot, si durant els tràmits de separació o divorci es van assolir acords previs en previsió de la ruptura. En qualsevol cas, si existeix un acord previ entre les parts, aquest acord és determinant. Un altre punt que cal considerar és el nivell econòmic familiar abans i després de la ruptura. (Sentència del Tribunal Suprem de 14 d’octubre de 2014: “la condició de despesa extraordinària depèn, d’una banda, que els progenitors hi haguessin estat d’acord durant el matrimoni i, de l’altra, que el nivell econòmic que tenien continués després de la ruptura”).

Els estudis superiors són formació i, per tant, es consideren una despesa ordinària (article 237-1 del Codi Civil de Catalunya). El dubte sorgeix quan aquests estudis superiors es duen a terme en una universitat privada. En aquest cas, cal diferenciar entre el supòsit en què el cost de la universitat és similar a les despeses de escolaritat que es van tenir en compte en fixar la pensió d’aliments (en tal cas es considera una despesa ordinària inclosa en la pensió) o si, per contra, és una despesa que excedeix el que era previsible. És en aquest últim cas, quan l’import de la universitat privada excedeix la despesa ordinària de formació i, per la capacitat econòmica dels progenitors, no era una despesa previsible, es considera una despesa extraordinària i, en conseqüència, no inclosa en la pensió d’aliments ordinària.

En aquest sentit tenim l’Auto dictat per la Secció 18a de l’Audiència Provincial de Barcelona en data 31 de maig de 2023 (Rec. 1002/2022), que assenyala que el cost d’una universitat privada es qualifica com a ordinari quan, atès el nivell de vida dels progenitors derivat de la sentència dictada després de la ruptura entre els progenitors, pot considerar-se una despesa de formació ordinària, ja que podia ser previsible que els estudis es realitzarien en una universitat privada. Però, si estudiar en una universitat privada, amb el sobrecost que comporta, supera les despeses que es podrien considerar normals o habituals per al nivell de vida familiar, tindran caràcter extraordinari. (Sentència dictada per la Secció 18a de l’Audiència Provincial de Barcelona, en data 6 de novembre de 2017).

El preu de la matrícula universitària no hauria de considerar-se una despesa extraordinària si es troba dins els paràmetres normals d’una matrícula universitària. A sensu contrari, la matrícula es considera despesa extraordinària si excedeix aquests paràmetres (Sentència dictada per la Secció 18a de l’Audiència Provincial de Barcelona, en data 11 de maig de 2010).

En conclusió, les despeses de matrícula de la universitat seran ordinàries si pel nivell de vida dels progenitors reflectit en la resolució judicial d’origen podia ser previsible que els estudis es realitzarien en una universitat privada, però seran extraordinàries si superen el que es podria considerar normal o habitual per al nivell de vida d’aquesta família en concret.

De totes maneres, com dèiem al principi, cada cas és diferent i les circumstàncies de cada situació condicionen que prosperi la pretensió que es consideri despesa ordinària (inclosa en la pensió d’aliments) o despesa extraordinària (a pagar a parts iguals, o en la proporció que correspongui). Per exemple:

1. El supòsit de universitat a l’estranger. La Secció 18a de l’Audiència Provincial de Barcelona, en Auto de 26 de setembre de 2018, va assenyalar que el cost universitari en una universitat privada a l’estranger era una despesa extraordinària en suposar duplicar la despesa formativa prèvia.
2. L’Auto dictat per la Secció 18a de l’Audiència Provincial de Barcelona, en data 29 de novembre de 2016, citant la Sentència del Tribunal Suprem de 26 d’octubre de 2011, va considerar el cost d’una universitat privada com a ordinari quan, atès el nivell de vida dels progenitors reflectit en la sentència de divorci, podia considerar-se una despesa de formació ordinària, ja que podia ser previsible que els estudis es realitzarien en una universitat privada. D’això se’n desprèn que, si durant la convivència els progenitors havien acordat que determinades despeses formaven part de la formació integral dels fills, sempre que es mantingui el nivell econòmic que existia abans de la separació/divorci, les despeses acordades haurien de considerar-se ordinàries.

Un altre tema és determinar si la despesa de universitat privada és una despesa extraordinària necessària (i, per tant, a abonar per ambdós progenitors sense necessitat d’acord previ) o no es considera necessària i, per tant, precisa d’acord previ perquè neixi l’obligació d’assumir la meitat o el percentatge que correspongui.

En aquest sentit, tenim l’Auto dictat per la Secció 18a de l’Audiència Provincial de Barcelona, en data 26 d’octubre de 2018, en què es va assenyalar que la formació universitària del fill comú havia de considerar-se dins d’una normalitat i, subratllant que no va obtenir la nota de tall per accedir a la universitat pública, que el nivell de la família permetia considerar adequat que el fill acudís a una universitat privada, i que els mateixos pares van preveure estudis universitaris en el conveni notarial o en la sentència dictada per la Secció 18a de l’Audiència Provincial de Barcelona, en data 6 de juny de 2019, en la qual es va assenyalar que podia resultar imprevisible que, estant d’acord ambdós pares amb la universitat pública, finalment, per impossibilitat d’accés, fos necessari optar per una universitat privada. També s’inclou el supòsit recollit per la Secció 18a de l’Audiència Provincial de Barcelona (Auto de 26 de setembre de 2018), que va considerar que el cas de universitat privada era necessari i no requeria acord previ quan el pare ho va acceptar i havia pagat un curs anterior.

En aquests casos, no es pot condicionar la reclamació de la despesa al consentiment de l’altre progenitor sobre si era o no despesa extraordinària o ordinària, sinó que l’assumpte haurà de solucionar-se complementant la necessitat de la despesa, així com el contingut de la resolució a executar pel que fa a que els estudis universitaris són continuïtat raonable del cost i abast dels estudis primaris i secundaris, donat el nivell de la família.

Si et trobes en un d’aquests casos, abans de decidir fer el pas, contacta amb nosaltres i t’ajudarem a trobar la millor solució per a tu.

Quan un ex, que ja li he dit que no vull tenir mes contactes amb ell, segueix trucant-nos, enviant-nos missatges per les xarxes socials, que me’l trobo pel carrer i llocs que freqüento inclús molts dies esta a la meva parada d’autobús, que crec que m’està vigilant  i controlat, el puc denunciar?

El delicte d’assetjament que esta previst i penat en el article 172 ter del Codi Penal  protegeix el be jurídic de la SEGURETAT, això es el dret a l’assossec i a la tranquil·litat personal, tot i que els únics actes que seran constitutius del delicte d’assetjament seran aquells que limitin la llibertat de fer de la víctima, sense que el simple sentiment de por o molèstia sigui castigat.

Assetjament significa “ perseguir, sense donar treva ni descans a una persona”, o “ premiar de manera insistent algú amb molèsties o requeriments “.  La llei diu que en tot cas aquest assetjament s’ha de fer d’una manera INSISTENT I REITARAT I SENSE ESTAR LLEGITIMAMENT AUTORITZAT, i  que aquest PRODUEIXI UNA GREU ALTERACIÓ DE LA VIDA QUOTIDIANA DE LA VICTIMA, per tant s’ha de complir un patró en la conducta, descartant els actes aïllats. La conducta ha de ser una estratègia planificada, sistemàtica de persecució, amb una certa prolongació en el temps, que s’apreciï una voluntat de persistència en les accions intrusives.

Quan una persona ens persegueix, molesta, vigila, o busca la proximitat física, estableix contacte o ho intenta a través de qualsevol mitjà de comunicació o per mitja de terceres persones, quan fa ús indegut de les dades personals, adquireix productes o mercaderies, contractar serveis o fer que terceres persones es posin en contacte, atemptar contra la llibertat, contra el patrimoni o contra la llibertat o patrimoni d’una altra persona pròxima, parlem que aquestes actuacions serien constitutives d’un delicte d’assetjament, quan son prou significatives i no simples molèsties.  Que causin directament una limitació prou important en la llibertat de fer,  o d’obrar, i que aquesta s’hagi produït realment.

Hi ha d’haver un abans i un despès dels actes d’assetjament. Que la gravetat de la situació, faci que la víctima hagi de fer canvis molt importants en algun aspecte de la seva vida que també siguin importants.

I aquesta afectació greu a la vida quotidiana s’ha d’emmarcar dins de unes condicions de normalitat, que suposarien per tota persona una obligació de modificar els seus hàbits o canvis, es a dir que aquests actes d’assetjament facin  d’una manera evident aquesta alteració de la vida quotidiana de qualsevol, i no compliria aquest requisit si per la excessiva susceptibilitat de la víctima es produís aquest resultat de afectació greu a la vida quotidiana.

Així per acreditar l’assetjament, s’ha de comptar amb proves suficients i extensa, per això es important abans de interposar una denúncia o defensar-se d’una denuncia d’aquest tipus comptar amb l’assessorament d’una advocat penalista.